Cada any,
de vacances, anava a la platja. No obstant això,
no m’acabava d’agradar, ja que estava
cansat d’anar sempre al mateix lloc i,
a més, hi havia molta gent i l’aigua
no estava gaire neta.
Un
any, però vaig viatjar a la platja abans
de l’estiu, concretament al començament
de la primavera. Volia disfrutar d’una
experiència ben bonica amb el mar. Hi
vaig anar molt d’hora. La platja estava
solitària, i l’aigua ben cristal·lina. “Quina
sort”, vaig pensar.
Quan
em vaig acomodar a la sorra, sentint la brisa
de l’aire, em vaig emportar una sorpresa:
una bola de foc començava a néixer
per l’infinit de l’horitzó.
Era el Sol. Mai havia vist una cosa tant esplèndida.
Era impressionant. Em vaig quedar mirant-lo que
em vaig adormir.
Quan
vaig despertar, el Sol ja estava damunt meu,
i vaig decidir passar tot el dia en aquella platja
que ara em semblava paradisíaca. Vaig
llogar una barca a un vell mariner, que em va
explicar que no li deixaven navegar per la seva
edat. Ell no volia allunyar-se del mar, per això es
posà de llogador de barques. Jo li vaig
contar el meu viatge i el que volia fer. Quan
anava a pagar, però, em vaig adonar que
no tenia diners. Ell me la va llogar de franc,
perquè deia que sempre li havien agradat
els admiradors del mar. Així, m’hi
vaig endinsar, navegant amb la meva barca, sense
rumb, sense camí.
En
aquell moment, sentia un conjunt d’emocions
difícils d’explicar: per una banda,
em sentia lliure, però per una altra,
sentia una mica de por al veure’m sol davant
d’aquell paisatge tant blau. Vaig reconéixer
que, moltes vegades, m’oblido de la bellesa
de la vida i em cabusso per un túnel molt
fosc, del qual no hi veig sortida. Ara havia
sortit del túnel, havia vist la llum,
la llum que conduïa al benestar.
Tot
allò era un paisatge increïble. Em
sentia com si mai hagués vist el mar,
però en realitat ja l’havia vist
un munt de vegades. Malgrat això, no ho
havia vist mai així.
Vaig
deixar de remar i em vaig quedar assegut en el
tauló de fusta que hi havia. A continuació,
vaig treure de la meva motxilla el meu llibre
preferit i em vaig posar a llegir. Era molt agradable
posar-s’hi en aquell ambient. Escoltava
els ocells cantar mentre volaven lliurament pel
cel, i les onades xocant amb la meva barca. Després
veia com aquesyes s’allunyaven per morir
a la vora del mar.
Mentre
estava llegint, vaig notar que cada vegada em
costava més: el sol, que abans l’havia
vist néixer amb una força increïble,
marxava lentament. Vaig pensar que ja era hora
de tornar-li la barca a aquell mariner que amablement
me l’havia llogat.
Vaig
remar cap a la platja i, quan vaig arribar, la
hi vaig deixar. Ell em preguntà per el
meu viatge, i jo li vaig contestar: “He
vist tota la immensitat del mar i la seva bellesa.
M’ha agradat moltíssim veure-ho.
Ha valgut la pena”. Li vaig donar les gràcies
i em vaig allunyar.
Encara
quedava una mica de sol, i vaig aprofitar-lo
per donar les meves últimes passes a la
vora del mar. Finalment vaig tornar a casa.
Quan
hi vaig arribar, ja era de nit. Em vaig asseure
al sofà i vaig reflexionar sobre el meu
viatge. Va ser una experiència inoblidable,
però no hi vull tornar. D’alguna
manera, penso que les meravelles del món
només estan per sentir-les un cop. Ja
guardo un bon record.
Àlex
Barat Montse
